Escultura participativa realitzada per Daniel Tomàs Marquina i Pablo Martínez Caulín en l’Hospital de Dénia, en les sales d’espera d’Hemodiàlisis i Oncologia.
Es van situar en diferents punts de les sales d’espera i que reflectien la construcció d’una ciutat imaginària, amb potes. Un embull de cases on els pacients metafòricament havien construït les seues vides i acollit els seus somnis. Partint d’aquest objecte proposàvem un joc d’acció perquè els espectadors participaren activament vessant pintura sobre l’escultura.
Associem molts colors a missatges positius i vam proposar que cada pacient triara el seu color i el vessara per damunt de l’escultura. D’un objecte blanc, quasi invisible a les sales de l’hospital, s’anava construint un altre ple de colors, ple de vida.
Segons acabem la intervenció anotàvem de manera esbossada les següents conclusions:
[…] Els pacients ens comenten que la intervenció els agrada més que els pallassos que van habitualment. Pensem que aquest tipus d’accions amb adults són molt més directes, i la participació que se’ls demana a pacients la situació de les quals és delicada, és massa agressiva. Amb la intervenció que hem realitzat, la implicació de la gent en major o menor mesura depenia de cadascun d’ells i les ganes que tinguera de participar.
Molts pacients ens conviden a tornar, volen que realitzem més intervencions d’aquest tipus, els ha entretingut mirar-nos, triar colors i fins i tot abocar-los sobre l’escultura ells mateixos.
Fins i tot els pacients que es trobaven amb una mobilitat més reduïda o amb un tractament (en el cas d’hemodiàlisi) que els requeria estar tombats, en acabar, i alçar-se s’acostaven a observar l’escultura de prop o fins i tot a demanar-nos una participació més activa vessant un got per damunt.
-“Hui amb el tractament no m’he tirat ni la migdiada”. La gent ens comenta que mentre altres dies recorren a dormir o llegir mentre esperen les hores que dura el tractament, aquesta vegada s’han quedat absorts a mirar com s’anaven generant les ones de la pintura, com s’anava vessant i com una escultura blanca prenia vida amb molt de colorit.
En associar missatges positius a cada color els pacients no únicament triaven un color, moltes vegades l’associaven a un estat d’ànim o a una vivència personal.
Per exemple, molts d’ells ens demanaven que aportàrem a l’escultura un poc de fantasia, amb el color morat; o un poc d’optimisme, amb el color groc. Un altre exemple associat al blau, perquè “he passat tota la meua vida en la mar” o el morat “soc colombaire i tots els meus coloms porten les ales pintades de color morat”. El resultat de les intervencions es tornava en escultures multicolors perquè cadascuna de les persones que triava o tirava un color era totalment diferent de l’altra, tancava els seus secrets, o les seues il·lusions.[…].
Com es pot comprovar, a part de la intervenció “estètica” de l’espai, pensem que va ser molt interessant la connexió emocional dels pacients amb la peça. No va resultar agressiva i aconseguim que tant les escultures com la nostra mateixa presència a la sala, s’anara diluint progressivament cap a una integració en l’espai i la gent que l’habita diàriament. Contribueix a la idea de participació en l’art contemporani, on aquest s’integre cada vegada més en l’esdevenir de la vida i en la quotidianeitat dels nostres dies.